Blogia
BALAS PERDIDAS

MANUAL DEL PERXISTA, por JOAM MANUEL AGUADO, "PATO"

MANUAL DEL PERXISTA, por JOAM MANUEL AGUADO, "PATO"

Este es un pequeño compendio de sabiduría perxística, escrito por uno de los mejores "boom operators" de TV3, que ahora se retira, y nos deja este pequeño pero interesantísimo escrito.

Aunque no sea vuestra especialidad, vale la pena leerlo para aprender de una vez que esta profesión no consiste sólo en "aguantar un palo"...

 

Perxista, operador de perxa, “canyero”, operador de canya, microfonista... (en anglès, “boom operator”) tots aquests noms s’utilitzen per designar el tècnic o operador de so o d’àudio que és responsable de la captació física del so mitjançant una perxa o canya (en anglès, “boom” o “handboom”) amb un micròfon a la punta. A diferència del tècnic o operador de so o d’àudio que opera la taula de so (en anglès, “mixer” o “sound mixer”) que fa la captació electrònica.

La feina de perxista consisteix a col·locar el micròfon en el lloc més adient per aconseguir la màxima qualitat possible i la presència de so d’acord amb la imatge que s’estigui enregistrant.

Una vegada hàgim escollit el material i estiguin comprovades la instal·lació i totes les connexions de les perxes, micros, auriculars, etc..., la feina purament de tècnic de so haurà pràcticament acabat. A partir d’aquí comença la feina tecnicoartística de perxista, que és una feina d’equip multidisciplinària (guió-interpretació, realització, càmera i il·luminació):

  • Haurem d’anar direccionant el micròfon fent un seguiment del diàleg d’acord amb el guió i la interpretació dels actors.

  • Haurem de procurar que el micròfon no sigui vist i posar-lo el més a prop i el més direccionat possible a la boca dels actors, per tenir la màxima presència de so, tenint en compte l’enquadrament de la càmera que el realitzador tingui previst que pertoqui.

  • Haurem de tenir en compte la il·luminació per evitar que les ombres de micròfon entrin en pla.

En un treball d’equip la responsabilitat queda distribuïda en parts proporcionals a la probabilitat d’errors i les seves conseqüències. Si tenim un error, tot l’equip ha de repetir la gravació. Aquesta és una pressió que cau en tots els membres de l’equip, però agreujada en el nostre col·lectiu per una acumulació de factors i per unes condicions que ara no és el moment de reivindicar.

Hem de tenir en compte que, en un treball en equip, cadascú té la seva feina i no podem esperar que la resta de l’equip estigui pendent de nosaltres. O sigui que abans de dir: “Que se’m veu aquí?” hem de pensar i procurar decidir nosaltres solets i solucionar els possibles problemes. Un bon professional és el que fa la feina ben feta i que passa desapercebut.

El primer que ha de fer un perxista, en començar la jornada, és llegir el guió i rellegir-lo abans de cada seqüència. Després, veure la col·locació de les càmeres, les llums i els actors i decidir on es col·loca ell i on posa el micròfon perquè no es vegi, per no fer ombres i per fer la captació del diàleg el millor possible. Es pot fer servir el guió fent unes marques amb retolador de color de manera que ho podem veure encara que sigui de lluny (a terra, per exemple). És important haver llegit el guió abans per necessitar només un cop d’ull, si ho hem de mirar massa, ens podem despistar i entrar el micròfon en pla, fer ombra o no direccionar-ho bé. Si hi ha prou espai, també es pot utilitzar un faristol (com els dels músics). Va molt bé.

Per defecte, si no hi ha res que ens ho impedeixi, procurarem col·locar-nos frontals a l’acció, al costat de la càmera central, que és la que acostuma a fer el pla general, i/o en el lloc més equidistant possible als actors als qui hem de captar la veu. Així podrem moure el micròfon d’un a l’altre amb més facilitat i podrem veure les possibles ombres i l’acció en general. És important, mentre parla un actor, fixar-nos en les boques dels altres actors, perquè normalment abans de parlar, gairebé sempre tothom separa els llavis per fer una petita aspiració. Això ens pot servir d’indicació per direccionar el micròfon amb l’antelació necessària. Sempre hi ha algú, però, que es queda tota l’estona amb la boca oberta i ningú li diu la pinta que fa! També hi ha el cas contrari del que no mou els llavis ni per dir “ai!”. Millor no dir noms.

Per moviments grans i ràpids de perxa, potser val mès girar el micròfon al revés de la direcció del moviment per evitar soroll de vent i direccionar el micròfon al final del recorregut. Si el moviment és petit, és millor direccionar ràpidament el micròfon i acostar-lo sense tanta pressa. En això, cadascú ha de trobar la manera que li vagi millor. De totes maneres és molt important fer servir un paravent.

Si el pla és molt obert i no ens deixa acostar gaire el micròfon, no ens ha de preocupar tenir una mica menys de presència, mentre no sigui massa poca i hi hagi prou intel·ligibilitat. El pla acústic s’ha de semblar al pla de càmera. Al contrari, si el pla és curt o primer pla, hem d’intentar acostar més el micròfon per donar més preséncia.

 

Per evitar que es vegin ombres, hem de tenir sempre present que el projector, el micròfon i la seva ombra estan en línia recta. Ens hem d’imaginar unes línies que van des dels projectors de llum que provoquen ombres, fins a la part alta de l’enquadrament. Aquestes línies no les podrem sobrepassar amb el micròfon, si no volem que es vegin ombres.

També ens hem d’imaginar una línia que va des de l’objectiu de la càmera que fa el pla més gran, fins a la part alta de l’enquadrament. Aquesta línia tampoc no la podrem sobrepassar. Si ho fem, es veurà el micròfon. Només ho podem fer, si està pactat amb realització, en els moments que no es tingui previst utilitzar aquesta càmera.

Per defecte, posarem el micròfon a 45º respecte a la perxa i apuntant a la boca dels actors. Així tindrem la màxima presència. Si algun actor es girés d’esquena en algun moment, l’hauríem de posar a 90º i, en el moment en què es giri, guanyar la distància per posar el micròfon per davant seu, seguint l’acció.

 

En general, si la càmera està baixa (pla contrapicat) i el pla no té gaire aire per dalt, ens permetrà posar el micròfon baix i una mica frontal, així tindrem una bona presència de so i mantindrem una postura relaxada (fig.1). Si la càmera està alta (pla picat), ens obligarà a posar el micròfon zenital i més vertical (més picat), i haurem de mantenir els braços amunt (fig.2).

En situacions difícils, hem de deixar com a últim recurs la solució de posar el micròfon per baix (per terra) perquè no permet gaires moviments ( per exemple quan un actor es gira, no el podem seguir) i perquè el so és molt diferent i pot no haver-hi “racord” amb les altres parts enregistrades anteriorment. Hem de tenir en compte que normalment, la distància de la boca a la part superior de l’enquadrament és gairebé sempre molt menor a la distància de la part inferior. A més, algú pot passar i ensopegar.

El recurs de la peanyeta (“peanina” o “pedalina”) també s’ha de deixar per casos extrems i molt concrets, perquè ens limita molt el moviment per seguir l’acció (no poden tirar endavant ni endarrere). A més podem caure quan intentem bellugar-nos per seguir els moviments dels actors.

En casos de conflictes, és habitual que, entre l’equip de gravació, gent d’altres professions comenci a donar consells: “Que si posa’t aquí , que si posa’t allà, que si per què no poses el micròfon per baix?”. Això és el més típic. En aquestos casos és molt important saber mantenir una postura professional i saber distingir a qui fer cas i a qui no: A ningú! Hem de valorar i decidir nosaltres mateixos i no deixar-nos atabalar.

Per una qüestió de dignitat professional i per no fer perdre el temps a tothom, hem d’intentar evitar que se’ns hagi de dir que se’ns veu per càmera. Hem d’evitar posar-nos en un lloc on veiem la part frontal de l’objectiu d’una càmera, sigui directament o reflectits en un mirall, vidre o superfície brillant. Si nosaltres veiem l’objectiu d’una càmera, la càmera ens veu a nosaltres. Això es dissimula de vegades portant roba fosca, cosa més que recomanable i molt fàcil.

 

Llums i ombres

 

Contrast de les ombres

El contrast és la “foscor” de les ombres en relació amb la “claror” de la resta de la superfície en què es projecta l’ombra.

Quan només hi ha una llum, que és la que provoca l’ombra, el contrast és màxim.

Quan altres llums incideixen sobre l’ombra, l’aclareixen i rebaixen el contrast.

Quan un nombre determinat de llums puntuals incideixen sobre un objecte (en el nostre cas, el micròfon), quedaran projectades el mateix nombre d’ombres en la superfície oposada. Cada ombra estarà il·luminada per totes les llums que insideixin en la superfície, menys per la que provoca aquesta ombra. El contrast de cada ombra serà menor com més llums hi hagi i com més potents siguin les altres llums.

Si tinguessin infinits punts de llum junts, un al costat de l’altre, formarien una superfície lluminosa (“sofis”, pantalla, reflector...). Aquestos infinits punts farien infinites ombres juntes, una al costat de l’altra, que formarien una de sola, amb un contrast baix que podria arribar a ser imperceptible si aquesta superfície fos prou gran i estigués suficientment a prop.

 

Definició de les ombres

La definició d’una ombra és la nitidesa del seu perfil o silueta.

Quan una ombra és poc definida o borrosa, el seu perfil té un degradat de contrast.

La definició de les ombres és:

  • Inversament proporcional a la superfície del projector de llum.

  • Directament proporcional a la distància del projector a l’objecte (micròfon).

  • Inversament proporcional a la distància de l’objecte (micròfon) a la superfície de projecció (per exemple, la paret o el terra del decorat, o molt pitjor: la cara de l’actor!).

O sigui que un projector de llum de gran superfície (“sofis”, pantalla o porex amb llum reflectida) pot crear una ombra prou definida si és a molta distància i/o no és prou gran. Per exemple: El sol té un diàmetre d’aprox. 1.392.000 km però és a una distància (uns 150 milions de km) encara molt més gran de l’objecte (micròfon) i la distància de l’objecte a la superfície de projecció és infinitament menor (uns pocs metres), per això fa ombres molt definides i és considerat com a llum puntual.

Si un projector té una superfície prou gran i és a una distància suficientment propera, farà una ombra prou difusa (amb poca definició i poc contrast) perquè sigui imperceptible. Es diu que la llum és envoltant.

Quan es tracta d’un projector de llum suau o difusa (projector de gran superfície) les magnituds de contrast i definició van bastant lligades.

Les pantalles de fluorescents que són allargades o rectangulars tenen la particularitat de fer les ombres més difuses en un sentit que en un altre. La perxa fa una ombra més definida quan està paral·lela al projector que quan està perpendicular.

Per decidir on posem el micròfon ens hem de fixar en les llums puntuals (“fresnels” i quarsos), que són les que faran les ombres més definides, i en les llums principals o més potents, que són les que faran les ombres més contrastades.

A vegades, hi pot haver un escapament de llum no desitjat, entre pales d’un projector o per un forat de ventilació d’un projector de quars rebotat, que ens pot fer la guitza. En aquest cas, haurem de demanar a il·luminació si ens ho poden arreglar.

 

Ergonomia

Hem de tenir cura de la nostra posició per evitar lesions o malalties professionals, en concret la tendinitis que és la inflamació d'un tendó. La causa principal és la sobrecàrrega. És una malaltia molt comuna si ens posem malament. El tractament és el repòs, de vegades amb immobilització amb fèrules o amb escaiola. Si és greu, s’ha de recòrrer a infiltracions o fins i tot a la cirurgia si es fa crònica.

 

Com podem evitar la tendinitis

Agafarem la perxa amb les dues palmes de les mans mirant cap endavant, i així evitarem una postura forçada dels canells. La separació entre mans serà la mateixa distància que entre espatlles, de manera que amb els braços aixecats, aquests estiguin paral·lels.

Si posem els braços en forma de “V” (fig.3), podem acabar tenint una tendinitis a les espatlles. Aquesta posició, a més a més, ens impedeix moure amb facilitat els braços endavant i endarrere per poder seguir els moviments dels actors. Així acabarem forçant l’esquena quan hem de bellugar el micròfon endavant o endarrere.

Si ajuntem sovint les mans per poder arribar més lluny (fig.4), podem acabar tenint una tendinitis al colze, que és on s’insereixen els tendons dels músculs que es fan servir per tancar la mà. Si ho hem de fer molta estona, és que convé fer servir una perxa més llarga.

Tindrem bàsicament dues posicions:

  • Posició baixa (fig.1 pàg.2) amb els colzes ben enganxats al tòrax, sobretot el braç del davant. Acabarem d’ajustar l’alçada del micro pujant o baixant un mica el braç del darrere. Aquesta és la posició més relaxada i és la que farem servir sempre que sigui possible.

  • Posició alta (fig.5) amb braços amunt, paral·lels i ben verticals, sobretot el de davant, perquè el pes recaigui sobre els ossos, no sobre el tríceps i el muscle. Acabarem d’ajustar l’alçada del micro pujant o baixant un mica el braç del darrere.

 

És important acostumar-nos a agafar la perxa tant d’un costat com de l’altre, així anem variant i repartint la càrrega. A més, si només ens acostumem a agafar-la d’un costat podem acabar més d’una vegada de cara a la paret i havent de forçar el coll per veure què passa darrere nostre.

Hem de procurar estar relaxats i no fer més força de la que cal amb les mans.

Si els auriculars tenen la barra o diadema encoixinada (no els AKG 240), ens poden permetre de tant en tant recolzar la perxa per canviar de postura. No n’hem d’abusar! Perill de castigar les cervicals!

Els mals d’esquena no són propis de la utilització de la perxa. Són més propis d’una postura dolenta o hiperlordosi, entre altres coses. Això s’agreuja pel sol fet d’estar drets. Hem d’intentar sempre estar amb l’esquena ben recta.

 

 

Dedicat a:

Diego Monroy, que amb el seu interès m’ha motivat a redactar aquestes línies.

Francesc Salinero, pel seu suport.

Joan Quilis, que va fer que m’acabés d’agradar aquest vessant de la professió.

Albert Manera, un dels millors perxistes, amb qui vaig compartir molt el dia a dia de portar la perxa.

Baldo Aboy, també un dels millors perxistes, amb qui vaig compartir molt el dia a dia de portar la perxa.

Fredy Pérez, també un dels millors perxistes, amb qui vaig compartir molt el dia a dia de portar la perxa.

Albert Bosch, perquè és un bon company i un bon professional que sap estar sempre al lloc amb tot a punt i inspirar serenor.

Albert Juvés, perquè és capaç de lloar la meva experiència i alhora no fer-me ni puto cas.

Orestes Lara, perquè en el treball quotidià als anys de “La Granja” en va fer entendre una mica la realització.

Tots aquells amb qui, amb les seves converses quotidianes, vaig aprendre molt de la imatge i de la llum:

Pep Gusi, Felip Alcon, Llorenç Huguet, Tito Olivares, Eloi Codina, Gabi Serralabós, Lluís Fernández, Lluís Rius,... i sobretot Gero Mota, que va guiar els meus passos en la meva aventura amb la fotografia.

Ramon Sangrà i Ricard Benach, perquè sense adonar-se’n, en plantejar-me donar classes als cursets que s’organitzaven fa anys, van fer que, en preparar-me les classes, aprengués de mi mateix.

 

Joan Manuel Aguado. Setembre del 2010

 

 

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

N. Black -

Molt útil, sí senyor!
Veig que en els meus temps de perxista en curts, algunes coses les feia bé i d'altres no tant. Està bé tenir-ho en compte perquè de tot se n'aprén i qui sap si mai tornaré a tindre que fer de boomer. Des d'aquí trencar una llança per una de les profressions més sacrificades dintre dels rodatges. Per cert, mai entendre el tema del rols de superioritat i els piques entre so i foto.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres